Aixopluc d’abaltiment
Castellar del Vallès, 08/08/2023
El meu esperit s’adorm
immers en la xardor que cau de l’astre roent.
Indefens davant
l’inevitable esplín,
lliuro el meu cos líquid al riu d’Heràclit
i em protegeixo sota l’ombra de la memòria,
port de sortida del vaixell
que ha de solcar el pèlag del temps passat.
Com una projecció a
càmera lenta,
les imatges es van interposant i succeint,
en aquella barreja d’allò que fou real
i l’empremta de la meva percepció,
tot desfermant de nou les emocions
cisellades en els foscos racons de l’ànima que m’habita.
Ara un record joiós s’esponja
i em dibuixa un somriure taronja.
Ara albiro un retret
groc
d’allò que no vaig moure del seu lloc.
Ara em gaubo d’un
sentiment floral
de blanca estima en l’abraçada maternal.
Ara arribo a l’enjòlit
carmesí
de l’enteniment amarat d’una copa vi.
Ara la tristor de la
pèrdua fosca
d’aquells que se’m va endur la Fosca.
Ara el plàcid tacte
blau
d’una estimada mà portadora de pau.
Els sentiments es
tenyeixen de qualques colors
d'aquelles petges marcades lentament,
de les pretèrites alegries i plors
en un arc que m’aixopluga de l’abaltiment.