Ampolleta d’hores

Ampolleta d’hores
(Castellar del Vallès, 22/08/2018)

La clepsamia no s’invertirà, ja ho sé,
però mentre no es buidi la seva fiola superior,
el coll que engoleix els grans de sorra
marca el present, encara viu i conscient,
i sento en la pell el pols del seu ritme.

Just abans d’amagar-se el Sol
és el moment de l’èxtasi de l’ocàs,
l’ànima es gauba en la mirada
de l’horitzó roent, frontera de la nit,
on un néixer segueix al morir.

Em culpo de no creure en un Déu
- tant se val quin sigui,
tots prometen el mateix -
que em menteixi amb veu dolça,
que em tempti amb un paradís de llums de neó.

El meu Déu és l’ampolleta d’hores,
la veritat dels seus grans de sorra
són bocins d’emocions viscudes,
en trànsit entre el desig i la frustració
per l'estret d'efímera memòria.

L’últim gra en passar serà molt petit,
tan petit i tan transcendent
en la seva caiguda decidida,
en la seva força desfermada
en fer néixer el no-res: el silenci i la foscor.