Ho deixo escrit

Ho deixo escrit
(Castellar del Vallès, 3 d’agost de 2018)

Escriure i preguntar-se per què,

és una paradoxa?
Necessitat de dir alguna cosa
o ànsia de ser escoltat?
Constatar el pensament íntim
o eixamplar l’ego?
I no esgoto les preguntes
que abasten l’oceà d’inquietuds,
de pors i dubtes que m’acoten.
I, de què serveix, tot plegat?
Buidar el pap ennuegat
de fites inassolibles,
de desitjos insatisfets,
d’enveges i de culpes.
Això no va de belles paraules,
de rimes consonants
o hendecasíl·labs ben mesurats;
va de buidar l’ànima
en xiuxiueigs de gola endins.
I tant se me’n fot que m’escoltis
o que passis de mi.
Al cap i a la fi escric per a mi,
munyint els sentiments
que em regalimen sota la pell
al ritme del batec de la sang.
I sento alleugerit el meu pessimisme
dissolt en l’àcid de la desesperança.
Al cap i a la fi el destí és la mort:
la mort de la paraula,
la mort de l’ànima,
la mort del desig de morir,
el retrobament amb el no-res.
I, ves per on: ho deixo escrit!