I ara és quan em pesa la memòria

I ara és quan em pesa la memòria
(Castellar del Vallès, 26/08/2018)

I ara és quan em pesa la memòria,
l’empremta dels sentiments
que un dia van fer niu a l’ànima,
records evocats pel jo d’ara,
maldestre i vel·leïtós notari,
que fa còctels idealitzats:
un pessic del que fou real
i bona dosi d'allò interpretat.

Del nen que s’amagava al bagul
quan venia el metge a visitar-lo,
del púber que s’espantava trempat
mentre li guarnia un borrissol el llavi,
del jove vergonyós i tímid
fonent-se sota la mirada femenina,
del pare insegur i precoç
joguina de les seves filles.   

Hi ha records pertinaços i àcids,
com cremor d’una mala digestió;
d’altres,  finestres obertes a la llum,
dibuixen un melancòlic somriure
mentre la mirada es perd a l’horitzó.
I es presenten sense previ avís,
fills d’un fet que els evoca
en un passat encadenat.

En el meu viatge al món interior
obro calaixos plens d’històries,
de capítols en pàgines esgrogueïdes
on es barregen somnis i fets,
imatges i veus reticents
carregades d’emocions llunyanes,
de sentiments en renovada afectació
sobre el nou jo de la seva acumulació.

Aquell record va ser un fet real
o era un somni que la meva ment valida?
Dins meu tot plegat és una barreja:
desitjos, somnis, fets i la seva empremta,
el segell emotiu que va quedar imprès
ara evocat en imatges d’una nova realitat,
des de la meva mirada lúcida i serena
que abasta més paisatge endarrere.