Sense solta ni volta
(Castellar del Vallès, 30/05/2020)
Sé molt bé què
vull dir
però un rave, se me’n fot;
deixo el seny abaltir
y aturo del meu cor el trot
quan tot hi cap en un sol mot,
quan tot és barbutir.
Penso que penso
dreturerament
quan el “tu” té un valor precís,
quan de la teva veu tan diferent
no menyspreu el seu matís;
el contrast sempre té encís
en pausat confrontament.
Que si vermell
que si blau:
una imposició de colors
amb entestament de babau;
si tots s’agermanen en les flors
on regalen les seves olors
i del blanc, junts van en la nau.
I em llences
l’hedonisme
de la teva pensa, de la teva acció
carregada d’egoisme,
orfe de tota il·lustració;
exhibint la descomposició
de l’atenció al proïsme.
Sí, tu també ets
contingent!
Ningú no és necessari.
Som una partícula en el firmament,
un cau de vida solitari
que cisella el seu sudari
sense pausa, inconscientment.
Ja ni et consola
inventar un Déu;
tot és aquí i ara, plaer immediat,
gaubança d’un termini breu
lluint un tarannà parodiat,
dins del teu esperit incendiat
abocat a un míser adéu.
Passa, passa!
Deixa’m en pau.
Només vull ser un pardal
solcant lliure el net blau
sobre la remor del temporal,
dut confiat en vol de mestral
cap a l’oblit en transit suau.
Gaudeixo dins meu
confinat
a recer de tanta estupidesa;
menystinc recuperar una normalitat
plena d’orgull i buida de saviesa.
Valoro de l’esperit la nuesa
i del cos l’austeritat.
Em recloc en el
temps que em limita,
en desdeny d’horitzons llunyans
on es desferma la lluita caïnita
que haurà de veure la fi dels humans.
Ja es perfilen els nous tirans,
ja en la llacor la ira es concita.
..ooOoo..